S’acabava d’enamorar. Amb la força dels huracans i la fatalitat dels terratrèmols. Però també li han robat la bossa i ha perdut els amics al metro. Algú crida: “És ell, el lladre!” I en Yubley, atabalat, corre cap al túnel, on l’espera la Miruna, la noia dels cabells de foc. Aviat s’adona que ha anat a parar en una ciutat estranya. No sap com hi ha entrat ni com podrà sortir-ne. Les tribus urbanes es disputen els carrers i ell ha de superar un seguit de proves si vol sobreviure. Ha perdut la Miruna. Potser si tornés amb ella a l’inici de tot… Mentre la busca, troba personatges tan inquietants com els nois que fan mètring, en Jo-Sol i la Menuda, el Ciclop, l’endevina Cassandra, Pegàs o la mateixa Quimera. Res no és fàcil en aquesta ciutat de malson: ni estimar, ni jugar, ni viure, ni morir. O potser sí que n’és, de fàcil? Només caldria que en Yubley fes un gest. Però ell no ho sap…

Aritzeta, com Pedrolo, no fa una novel·la de ciència ficció per entretenir, la fa per a aquells a qui agrada la reflexió filosòfica i científica, a qui agrada descobrir-hi idees que els ajudin a entendre millor el present i, sobretot, el futur. I Aritzeta se’n surt: omple l’obra de reflexions ben imbricades en la trama; crea una atmosfera gairebé asfixiant que arrossega; apunta i insinua fins i tot en els moments de clara denúncia, perquè, com ha dit en alguna ocasió, no pel fet d’escriure per a nois i noies s’ha de ser menys exigent. Pere Martí

Lectura, doncs, intensa; història narrada amb ganes però un pèl massa rocambolesca que deixa a Quimera com una novel·la difícil d’etiquetar i d’assimilar. Potser el més fàcil seria definir-la com una lectura desinhibida que beu de la fantasia i mitologia grega i que pretén alternar amb els universos paral·lels sense oblidar la dura realitat d’aquelles quimeres que portem tots al nostre cap, aquells desitjos inabastables. Cada lector haurà de dir-hi la seva. Eloi Puig

"Quimera" és un text modern, amb un rerefons vinculat a la societat actual i amb un munt de qüestions importants que ens podem plantejar. Però també és un text per gaudir-lo com a criatures, construït al damunt d'un bagatge que compartim i que inclou tot allò que hem llegit o vist al cinema i a la televisió. Un enorme homenatge, curull de perspicàcia, que no us podeu perdre. Anna Maria Villalonga